Més enllà del 155: La Llei de Canvi Climàtic

Article de Salvador Samitier, cap de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

Com ja és ben conegut, l’Estat espanyol va decidir impugnar diversos articles i disposicions de la Llei 16/2017, de l’1 d’agost, de canvi climàtic aprovada pel Parlament de Catalunya l’estiu passat. És aquesta una llei que va assolir un alt grau de consens en el Parlament català, atès que cap formació va votar en contra i només el grup del partit popular s’hi va abstenir.

Aquest fet no és quelcom sense importància, atès que el repte que el canvi climàtic suposa a totes les societats és de tal magnitud, que només des de l’acció concertada de tots serà possible, per un costat, contribuir a la dràstica reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle necessària per no incrementar en més de 2ºC la temperatura mitjana del planeta respecte l’època preindustrial  i, per l’altra, reduir la vulnerabilitat dels sectors i dels sistemes davant els impactes que ja s’estan produint i que continuaran en les properes dècades.

Fer aquesta llei ha constituït un repte important i ha calgut el seu temps. De fet, des que el Govern de la Generalitat va començar a plantejar-se l’oportunitat de fer-ho, el febrer de 2012, fins a la seva aprovació pel Parlament, el 27 de juliol de 2017, han passat més de 5 anys. Varis són els motius que expliquen la necessitat d’aquest temps. Per un costat, els pocs referents tant a nivell europeu com mundial de lleis d’abast similar. Per l’altre, oferir la possibilitat a totes les parts interessades de participar, debatre i formular les seves propostes; i, per últim, la complexitat intrínseca al canvi climàtic. De fet en la literatura anglesa, procliu a posar noms, inclou el canvi climàtic dins l’àmbit dels “wicked problems[1]”, que podríem traduir com a problemes perversos, en tant afecten nombrosos àmbits amb interessos contraposats i sense solucions màgiques. Per aquest motiu encara és més destacable que al final s’assolís l’aprovació de la llei amb aquest ampli consens.

Però com deia al començament, el govern de l’Estat espanyol va decidir impugnar davant el Tribunal Constitucional bona part d’aquesta llei, i el Tribunal ho va acceptar a tràmit. Això implica la suspensió dels articles durant un termini de 5 mesos, al terme dels quals el Tribunal Constitucional haurà de decidir si ho perllonga o aixeca la suspensió a l’espera de la decisió final. En total són 26 els articles totalment o parcial impugnats (d’un total de 52) i 7 disposicions (d’un total de 27). Entre els article impugnats, hi ha un conjunt que, quan es va conèixer l’abast de la impugnació per part de l’Estat, va causar una gran sorpresa entre aquells que més directament van estar involucrats en la redacció i negociació. Són un conjunt d’articles que vindrien a establir les bases de com s’entén ha de ser l’actuació en matèria de canvi climàtic a Catalunya. Concretament ens referim a:

  • Article 5. Objectius de reducció d’emissions de GEH
  • Article 6. Marc estratègic de referència de mitigació
  • Article 7. Pressupostos de carboni
  • Article 8. Inventari d’emissions a l’atmosfera i d’embornals de CO2 de Catalunya
  • Article 10. Marc estratègic de referència d’adaptació
  • Article 11. Instruments de Planificació i Programació.

He fet menció a que aquesta decisió de l’Estat es va acollir amb sorpresa, atès que en la majoria dels casos, aquests articles reflectien accions que el Govern de la Generalitat ja venia fent i que fins i tot havien merescut el reconeixement d’unitats del govern espanyol, com és el cas de la Oficina Española de Cambio Climático. Un exemple és l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, que donaria compliment a l’article 10, i que el govern català va aprovar el 2012, revisar el 2017 i forma part de la base de dades en matèria d’adaptació de l’Estat espanyol (ADAPTECCA). Un altre exemple és el de la mitigació on la Generalitat va aprovar en el seu moment un Pla Marc de Mitigació 2008-2012 i un full de ruta 2020. O els inventaris, basats en la desagregació de l’inventari espanyol i amb qui s’ha treballat per millorar la seva fiabilitat per exemple en el cas de residus, i que s’ha complementat amb estudis fets amb el CREAF per conèixer la capacitat d’embornal dels boscos catalans (projecte C-bosc)[2][3].

Fa poques setmanes es va tenir accés al recurs elaborat per l’”Abogacía del Estado” on es fonamenta la impugnació i per tant vam poder conèixer els motius que havien portat  l’Estat espanyol a la impugnació d’aquests articles. La curiositat era màxima per conèixer els arguments i la sorpresa, lluny de disminuir, va augmentar.

En l’argumentació apareixen “vells coneguts” com és el cas de l’ús i abús de la competència que la Constitució Espanyola atorga a l’Estat espanyol en matèria de Bases y coordinación de la planificación general de la actividad econòmica (article 1491.13), però el que voldria destacar són dos paràgrafs i que a judici de qui escriu, són molt il·lustratius de la concepció, no tan sols en matèria de canvi climàtic, sinó de les relacions entre l’administració central i l’administració de les comunitats autònomes que actualment té l’Estat espanyol (el subratllat és de l’autor de l’article):

  • Se trata de preceptos que exceden con mucho lo que es una mera potestad o competencia de ejecución que a las Comunidades Autónomas corresponde, y en especial a la Comunidad Autónoma de Cataluña con arreglo al art. 144 de su Estatuto de Autonomía, antes visto. Los artículos ahora recurridos son capaces de diseñar toda una política de medioambiente en relación con el Cambio Climático. En modo alguno subyace a ellos la voluntad de adecuación a una política plasmada en una normativa estatal a la que hubieran de haberse remitido o referido en tanto que consideran la suya propia como mera ejecución de ésta, no directamente de la europea e internacional, como se ve que trata de arrogarse con la remisión directa y cita solo de las normes Internacionales que supuestamente estarían aplicando o transponiendo en su territorio, sin contemplación de la de carácter unitario y transversal del Estado (pàgina 21-22, últim paràgraf).
  • (…)Por ello mismo tampoco resulta posible que las Comunidades Autónomas territorialicen los objetivos de emisiones asignados a cada una de ellas como si de Estados miembros de la Unión Europea se tratara, y establezcan su propia distribución de objetivos entre los distintos sectores, determinando de manera muy relevante el contenido de las distintas políticas sectoriales, con tal independencia de las decisiones adoptadas al respecto por el Estado (pàgina 22, segon paràgraf).

En primer lloc agrair el reconeixement que es fa a que amb la llei 16/2017, s’ha assolit dissenyar una política completa en matèria de canvi climàtic. Francament és el que s’espera d’un Govern i un Parlament: capacitat per pensar de forma autònoma i independent. Dona la impressió que és precisament això el que sembla molestar a l’Estat espanyol, atès que considera que  només hi ha una organisme amb dret a pensar en matèria de canvi climàtic, i aquest organisme és l’administració central de l’Estat. A la resta només se li reconeix “capacitat d’execució”. El més irònic del cas és que a hores d’ara, l’Estat espanyol encara està treballant  en el que ha de ser la Llei de Transició Energètica i Canvi Climàtic i fins la primavera de 2018 no s’espera que presenti una proposta o esborrany. Per tant resulta sorprenent que retregui al Govern i al Parlament Català que no facin cap remissió a la normativa estatal, quan aquesta encara està per veure com serà.

En el segon dels paràgrafs que s’ha esmentat abans, s’hi afirma que no resulta possible que les Comunitats Autònomes territorialitzin els objectius. Una afirmació que contrasta i xoca amb els moviments que a nivell internacional reconeixen i valoren les actuacions dels anomenats “non state actors”  i on els governs regionals, o “subnations”, en l’argot de les Nacions Unides, tenen un paper molt destacat. Tant és així que a la Decisió 1/CP.21 per la qual s’aprova l’Acord de París, en els paràgrafs 118, 134 i 135, s’estableix que:

  • Acoge con satisfacción los esfuerzos realizados por los interesados que no son Partes para aumentar sus medidas destinadas a hacer frente al clima y alienta a que esas medidas se registren en la plataforma de la Zona de los actores No Estatales para la Acción Climática[4].
  • Acoge con satisfacción los esfuerzos de todos los interesados que no son Partes, incluidos los de la sociedad civil, el sector privado, las instituciones financieras, las ciudades y otras autoridades subnacionales, para hacer frente al cambio climático y adoptar medidas de respuesta;
  • Invita a los interesados que no son Partes mencionados en el párrafo 134 supra, a que acrecienten sus esfuerzos y apoyen las medidas destinadas a reducir las emisiones y/o a aumentar la resiliencia y a disminuir la vulnerabilidad a los efectos adversos del cambio climático, y a que den a conocer esos esfuerzos a través de la plataforma de la Zona de los Actores No Estatales para la Acción Climática a que hace referencia en el párrafo 118 supra.

Si feu  una ullada a aquesta Plataforma de la Convenció Marc de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC en anglès)4, podreu comprovar com més de 200 regions de tot el món han establert objectius tant en matèria de mitigació com d’adaptació i plantegen actuacions per fer front als reptes del canvi climàtic. També de forma similar podeu comprovar com xarxes de governs regionals  -The Climate Group i NRG4SD (Network of Regional Governments for Suistainable Development)-  han desenvolupat sistemes de “reporting” per avaluar els compromisos i els avenços de les regions tant en matèria de mitigació com d’adaptació[5]. En resum, no només  és possible que les regions estableixin objectius i compromisos, sinó que a nivell internacional es veu com quelcom absolutament imprescindible i necessari.

Si acceptem que el canvi climàtic posa en qüestió els paradigmes i els models de relació i desenvolupament que han estat dominants en el segle passat, també haurem de qüestionar la relació entre les administracions. En el món de les xarxes socials i els sistemes multinodals no jerarquitzats, tothom té part de la informació, tots tenim capacitat per pensar, tots contribuïm al problema i tots tenim part de la solució. Davant les evidències del canvi climàtic què pot ser més intel·ligent, limitar la capacitat d’actuació dels diferents agents o fomentar l’acció. Si el canvi climàtic no espera, per què ho hem de fer nosaltres?

[1] Climate Change: A Wicked Problem: Complexity and Uncertainty at the Intersection of Science, Economics, Politics, and Human Behavior 1st Edition by Frank P. Incropera. Cambridge University Press.

[2] C-BOSC estocs de carboni i capacitat d’embornal dels boscos de Catalunya

[3] C-Bosc: Projeccions dels estocs i de la capacitat d’embornal de carboni a Catalunya fins al 2050

[4] Plataforma NAZCA: http://climateaction.unfccc.int/

[5] Carbon Disclosure Project: https://www.cdp.net/en/cities/states-and-regions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s